Autèntics

Ester Bertran

Qui no ha pensat mai que escoltar els avis a vegades pot ser una mica carregós? Sempre parlen del mateix: jo que he passat una guerra, vosaltres sí que ho teniu fàcil, no valoreu el què teniu, etc. Potser és perquè jo ja no en tinc cap d’avi, potser és perquè m’he fet gran, però cada una de les paraules i les emocions que han sortit de la boca dels vuit personatges que hem entrevistat m’han deixat admirada. Tenen molt a dir, i moltes vegades hi ha qui subestima les seves paraules. Però no ho oblidem, parla la veu de l’experiència, quan nosaltres anem, ells ja en tornen i poden oferir-nos una visió molt més global de tot plegat. Tenen molt a dir i tenen pressa, queda perfectament demostrat amb el testimoni de la Maria Dolors, una dona entranyable que no té pèls a la llengua, mai n’ha tingut i sempre ha estat conseqüent amb els seus actes. En Paco té un discurs que podria convèncer el seu més gran detractor i la Roser té tan clares les coses i està tan convençuda que caldria que persones com ella, es posessin al capdavant d’aquest país. Persones bones. Això fa falta, persones senzilles, capaces de donar-ho tot pels altres. En Juan Carlos s’indigna quan veu com ens tracten. I això és el que ens cal per lluitar, persones amb caràcter, que s’impliquin al 100% i no es conformin. En Ferran té el sentiment català arrelat a flor de pell, tot i haver nascut a Galícia. El seu esperit integrador l’han portat a sentir un amor irrevocable per Catalunya i parla amb sentiment, amb un gran sentit de l’humor. La Maria Rosa és l’ànima perduda a França que tot ho dóna per Catalunya. La nostàlgia personificada. A través del seu poema plasma els seus sentiments, la seva enyorança per una terra on gairebé no ha viscut però que porta el cor. En Jose és tendresa pura. Sap com expressar-se, i ho fa pausadament, sense cap pressa, reflexiona sobre com hem arribat a aquest punt i transmet una pau que ens encomana a tots. I finalment en Josep Vinyet, el més veterà. Autèntic. No escatima paraulotes per dir la ràbia i la impotència que sent quan parla dels tractes discriminatoris del govern espanyol. Ho ha passat malament al llarg de la seva vida, però té l’esperança que les coses vagin millor. Tots ells tan diferents i complexos donen una visió plural del procés, i tots coincideixen en què és de democràcia poder votar. A mi ells m’han donat un punt de vista diferent, emocionant, cadascú amb els seus motius. I és que l’experiència és un grau. M’han arribat al cor i espero que també es converteixin en els avis de tots vosaltres perquè després de veure el documental segur que els agafeu carinyo. Es fan estimar.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*