Reflexions en veu alta

Foto Lola PI

Fa molts dies que l’amic, company i col·laborador Quim Alegret (Becari Pro) insisteix en que he d’escriure l’entrada al bloc de la web tal com em vaig comprometre. Li he donat mil excuses i he estat amb molta apatia i poques ganes de fer-ho. No és que no em motivi explicar-vos a tots el que ha estat aquesta gran experiència, no, no és això. Em sembla que he estat intentant agafar distància per poder donar una visió de tot plegat més encalmada i reflexiva.

Comencem!

Sóc en Marc Clarió, individu de 39 anys natural de Girona i amb una salut en precari. He treballat durant molts anys en el sector de l’obra pública.

Ara fa dos anys vaig patir molt amb la salut i després de passar per quiròfan i moltes, moltes hores de recuperació m’he quedat amb el que us deia, una salut en precari. Que fa una persona acostumada a treballar moltes hores al dia i a estar sempre voltant fora de casa, de cop, tancada a casa? Doncs cercar maneres constructives de passar el temps, fer quelcom positiu. Des de feia anys m’agradava molt tot el tema d’audiovisuals, ja feia algunes cosetes, però totes elles amb perfil baix, amb eines inadequades i sense cap mena de formació. Fa un any i mig enrere vaig decidir-me fer un curset accelerat d’audiovisuals. Mentre el feia en Bernat Garrigós, amic i gran persona, em va proposar de fer un vídeo d’uns deu o quinze minuts sobre l’opinió de la gent gran i el procés d’Independència. Ell havia detectat que no hi havia res a la xarxa que aclarís dubtes sobre l’endemà de la independència amb temes com les pensions, sanitat, acompanyament, etcètera.

En Bernat, garrotxí inquiet, és una d’aquelles persones que no et deixen indiferent quan el coneixes. Ell sempre diu que sóc una persona “perillosa” perquè el cap sempre em vull d’idees, però si veiéssiu com es posa dins la salseta d’ideas que es va coent no dubtaríeu ni un instant que ell encara n’és més de “perillós”.

A mi m’agraden molts els reptes i temps en tenia, per molt que no m’acompanyi mai la salut, distreure el cap fent coses positives sempre va bé. Doncs ja teniu en Marc dient que sí!

El tema és que en poques setmanes ja vaig començar a tocar el voraviu amb voler fer una cosa més llarga, deia entre 30 i 45 minuts però al meu caparró ja hi voltaven els 60 minuts.

A partir d’aquí comença la preparació del documental, i comencem cercant gent que ens donés la seva opinió sobre aquest tema, sort d’en Bernat que coneix un munt de gent!

Un dels primers a contactar va ser en Pere Gabarra, membre de la sectorial de la ANC “Jubilats per la Independència”. Home incombustible i lluitador de mena! Una gran experiència conèixer gent com ell, de fet, estic segur que amb una desena de persones com ell al Govern, amb aquesta empenta i ganes que duen a sobre ja seríem independents fa uns quants mesos, o anys!

Bé continuo… Un dels altres contactes va ser amb la gent de la ANC de Vic, molt treballadors i bona gent també! Amb ells ens vàrem reunir i ens van donar la seva opinió sobre el nostre projecte.

Així és com comencem de debò a estructurar que és el que volem fer, no era pas tasca fàcil!

A partir d’aquí comencem a cercar equip. Hem de trobar gent engrescada i motivada per la “causa” catalana. Cerquem gent professional i també gent que no ho sigui, conegudes, amics i companyes. Ara mai no se que posar, si masculí o femení… Doncs una mica de cada!

Tornem a l’equip… Als primers a qui els hi vaig proposar va ser als companys amb qui vaig tenir el plaer, temps enrere, de col·laborar i aprendre moltes coses tot fent emissions en directe de diades castelleres i editant els vídeos per penjar-los a Youtube. En Pau Gaya i en J. Ramon Planas, amb ells havia compartit moltes hores d’anar amunt i avall amb els castells, gravant i maquinant com superar-nos cada dia. En Pau té la ma trencada en temes informàtics i en JR fent dissenys gràfics.

Mai vaig poder fer castells, la salut m’ho impedia, però resultava gratificant poder fer muntatges de les diades i actes de la colla.

Ara necessitava construir un equip tècnic de dalt a baix i no tenia cap coneixement per fer-ho! Doncs som-hi!

Telèfon en mà vaig contactar amb l’Ester Bertran, redactora de TV3, i gran professional. Amb ella aconseguim fer un equip compacte i aquí comença, per fi, a funcionar aquest projecte.

Amb l’Ester vaig compartir un munt d’hores de xerrades, a cada una que teníem quina més interessant.

Tot seguit contactem amb en Joan Carles Moreno amb qui vaig tenir el plaer de col·laborar en alguna retransmissió de castells. Ell és un càmera professional del sector, en podeu trobar referències cercant Giroimatges i Revista Esguard.

Tot seguit, o alhora que en Joan Carles, se’ns afegeix l’Ana Mosquero, càmera, productora i experta en xarxes socials. I quan les coses els deixes fluir una et porta a l’altre, sort de l’Ana i l’Ester, i així és com apareix en escena en Carles Martínez, un altre professional com una casa de pagès, de qui he après mil i una coses, i les que queden… Però, de debò fa falta un tècnic de so? Posem un micro a la càmera i apa… Doncs la veritat, des que el vaig conèixer em sento incapaç de fer cap composició de vídeo sense comptar, com a mínim, amb la seva opinió. La feina de la gent de so és importantíssima! Una altre lliçó apresa.

Clar, però… Seria bo que algú immortalitzes les entrevistes, no? I aquí apareix la Lola Pi, amb un somriure etern als llavis i amb moltes, moltes ganes de fer coses noves. Som-hi doncs, ja tenim equip! Ups, no! Falta una peça clau! Ens falta un revulsiu, aquell que quan estiguem tots d’acord sempre hi posi un “però” o porti la contraria. Per mi era molt important comptar amb algú així, imagineu per un moment que un equip sencer es posa d’acord amb tot en un tres i no res i entren en l’autocomplaença de creure’s que són els millors. Malament aniríem si funcionem així! I aquí, en aquest moment, apareix en Quim Alegret. Un altre dels personatges amb qui havia compartit castells i amb qui m’unia una amistat creixent. Ell que s’autoanomena “Becari professional” ha acabat sent una peça clau per vestir tot aquest llarg procés!

Estirant d’aquí i d’allà comencem a fer-nos una idea de la gent gran amb qui volem contactar per fer el documental. No volem famosos, ni coneguts, ni tècnics. Volem gent normal i corrent, gent de carrer que tinguin ganes i disponibilitat per a posar-se davant d’una càmera.

Comencem els contactes.

Imagineu per un moment que us truquen uns individus i us expliquen que volen fer una pel·lícula d’entrevistes a favor del “Procés” i que una de les peces serà el que els expliqueu. Qui són aquests? Ostres, no hi havia ni pensat, ens haurem d’esforçar a explicar bé que volem fer. Nosaltres som uns desconeguts i hi ha molt “pirata” pel món. Gràcies a diferents contactes, amigues, companys i conegudes trobem als nostres protagonistes.

Llavors comença el viatge va, viatge torna, un a un anem a visitar als nostres futurs protagonistes. Sempre acompanyat de l’Ester, sense ella em sembla que no hauria ni començat, i a totes les que pot també ens hi acompanya en Bernat.

Ens presentem, xerrem i ens coneixem una mica. A la sortida d’aquestes prèvies ja teníem dia i hora per anar a fer l’entrevista per el documental.

Triguem mig any des de preparar-ho tot a fer l’última de les entrevistes.

Per no allargar-me podeu conèixer a tota la gent que hem entrevistat en les diferents entrades d’aquesta web. http://hdfutur.cat/category/personatges/

Mentre anem fent entrevistes els caparrons van bullint de com quedarà vestit tot plegat. Jo estava preocupat per tot, però hi havia una cosa que em trencava el son.

La música! Després de donar-hi voltes i més voltes, tiro pel dret i decidit vaig a veure als amics de Els Berros de la Cort . Em feia cosa embolicar més gent, penseu que entrava a tothom dient-li:

“Mireu, us proposo de fer un documental pel país. Et necessitem per fer (x), però has de saber que no hi haurà mai cap compensació econòmica per tota la feina que et suposarà.”

Encara no m’havia donat ningú carbassa, però un pensa que aquest moment arribarà.

Bé tornem amb els Berros, no se com dir-ho. S’ha de ser burro, jo una mica força, per donar-hi tantes voltes a tot plegat. No recordo l’estona que van trigar a dir-me que sí, perquè no recordo ni si tant sols em van deixar acabar d’explicar-me abans de dir sí. Que grans que sou Berros!

Ara hi penso i em ve una enorme sensació de felicitat, jo els vaig demanar d’inici que em fessin un tema per a tot el documental i van acabar fent-ne 10! Ei, i quines 10 cançons tu. Artesania musical autèntica!

BSO Història d’un futur

De març a juny gravem les entrevistes, onze hores i mitja en total i ja tenim la música en construcció. Ara toca muntar el documental, no? Doncs no!

Entremig tenim una altre il·luminada, veient la quantitat d’experiències i opinions d’aquestes onze hores i mitja i pensem que fora bo, potser, plasmar-ho en un llibre.

Aquesta part es la que després de dedicar-hi un munt d’hores i viatges no acaba reeixint. Totes les persones amb les que vam parlar, ens van acabar dient el mateix: “Fan falta més hores de les que disposem per a donar forma de llibre a aquestes entrevistes”. No obstant els hi he d’agrair la seva bona disposició i les hores que van passar estudiant la possibilitat de fer-ho.

Nosaltres havíem enfocat les entrevistes per a fer-ne un ús audiovisual i no per extreure’n d’allà un llibre. Pensàvem, erròniament, que amb les transcripcions fetes tot era més fàcil, i no! La Sònia Benítez i la Lluïsa Salas hi van dedicar moltes hores per plasmar l’àudio de les entrevistes a escrit, però no serviria per fer-ne cap llibre. Això sí, ens servirà per a muntar el documental i fer-ne les traduccions corresponents.

El dia 24 de juny, Diada Nacional dels Països Catalans, almenys per mi, encetem un Verkami per dotar de finançament al projecte. De fet el projecte ja tirava endavant gràcies al finançament d’un mecenes. Com qualsevol projecte aquest tenia unes despeses imprescindibles i ineludibles les quals s’havien d’afrontar. Quilometratges, alguna dieta, lloguer de materials, compra de materials i sobretot, Autopista! Els d’Abertis són els grans beneficiats, econòmicament parlant, de tot aquest projecte. Deixem-ho…

Ja som a finals de juny i ens tanquem, amb en Quim, a muntar el documental. Hores i hores de discussió, muntatge i descansos obligatoris. Ni un ni l’altre està amb condicions de salut per afrontar gaires hores seguides fent res., per tant toca anar al ritme que ens dicta la salut.

Més endavant anem a gravar, prèviament n’hem fet un bon guió, les parts de ficció que hi ha dins del documental i hi afegim la música.

Els que heu vist el documental o com a mínim els vídeos que hi ha penjats a internet, Youtube i Vimeo, us haureu adonat que una gran actriu com la Montserrat Carulla també hi surt. El fet es que teníem un fabulós poema de la Maria Rosa Marmé que molt amablement ens va cedir i pensava que una combinació amb la Montserrat podia ser explosiva. I així ha estat! Però per afegir-hi més potència hi ha la música del Berros. N’estic enamorat d’aquesta composició, que voleu que us digui, no és correcte dir-ho perquè ho he muntat jo? Tant se me’n dona, n’estic enamorat!

Amb la Montserrat hi va contactar en Bernat, i una vegada entesos i vàrem anar un equip de gravació. Abans de gravar li vaig explicar el mateix que als altres col·laboradors, que ningú cobra i etcètera. Abans d’acabar la seva resposta va ser: “Nen, jo pel país no cobro ni he cobrat mai res! Pel país es treballa amb el cor i amb ganes!” Gràcies Montserrat!

El setembre de 2014, tal i com ens havíem marcat, tenim el documental acabat i masteritzat en DVD i la BSO en CD. Enrere quedaven les hores i hores que hi havíem dedicat a la postproducció, ara no em digueu que no sabeu que es això! Bé, de fet jo tampoc ho sabia fins fa no gaire temps!

Doncs a la postproducció hi ha una gran part del resultat final, el so, els retocs d’imatge, l’animació gràfica, etcètera.

D’en Carles Martínez ja us n’he parlat, ell ha estat l’artífex de la composició del so. Una feinada immensa de moltes i moltes hores de mimar les ones.

Dins del muntatge vam decidir que volíem posar-hi quelcom diferent per presentar els personatges i també que ens calia fer uns crèdits amb cara i ulls. A qui podia “enredar” aquesta vegada? Jo volia un artista, algú amb creativitat i una vegada vaig tenir clar aquests conceptes no en tenia cap dubte que amb qui havia de contactar era amb la Marina Yxart, de la Vinagreta Disseny. Amb la Marina havíem coincidit al curs que fèiem a ERAM i a mi llavors ja em va semblar una persona amb moltes inquietuds i una gran creativitat.

Al documental li faltava el retoc de color, algú que mimes la imatge i li donés un semblant uniforme i particular per aquest projecte. A través d’un conegut professor a ERAM, en David Pérez Gimbernat, vaig posar-me en contacte amb en Marc Surià. Un jovenet d’allò més trempat a qui li auguro, i espero, una gran trajectòria professional. Aquest noi és un crac! Motivat, treballador, honest… Que més es pot demanar?

Ara que he parlat d’en David deixeu-me que parli d’en Terenci Coromines, ell també va ser professor a ERAM i em va donar molts i variats bons consells. Gràcies Terenci!

Ara si que ja ho tenim fet, no? Doncs altre vegada, no, no i no!

Algú ha de fer traduccions i correccions. O com penseu pujar els vídeos a la xarxa en tres idiomes? Com creieu que és fan els subtítols? (Els subtítols mereixerien una altre capítol de 200 planes però ho deixem així, oi Quim?)

Aquí entra una altre sèrie de gent a treballar, la Neus Brugué, la Paula Alegret, l’Eva Hernández, en Narcís Corominas, la Marta Pèlach i la Judith Cobeña, tot coordinat per en Quim Alegret.

Ha estat un llarg trajecte en el que he hagut de combinar aquest projecte engrescador amb la meva precària salut, però n’estic segur que sense ell hauria passat un any horrorós. La veritat es que durant tot el procés pensava en tot moment que aquella era una experiència única i que com allò no viuria mai més res d’igual!

Doncs anava errat, a cada nova experiència una de millor, i la gran majoria d’elles han estat molt enriquidores i engrescadores.

Ha estat un procés d’anada i tornada, en el que a la sortida anàvem carregats d’interrogants i incògnites contrastant amb una tornada plena de satisfacció, aprenentatge i sobretot il·lusió per el futur que ens espera com a país.

Hem estat al Parlament de Catalunya explicant el documental convidats per Esquerra Republicana de Catalunya i guiats i acompanyats en tot moment per la Marta Rovira, molt agraït a tots els polítics que van fer un forat a la seva agenda per estar amb nosaltres.

També hem estat deambulant per molts mitjans de comunicació, ràdios, televisions i diaris. El més curiós ha estat el fet que sobretot els mitjans locals ens han donat suport i ens han fet entrevistes i difusió del projecte. El món local, per sort, encara té molt pes dins la nostra societat.

Hem conegut a molta gent extraordinària d’aquest meravellós país, n’hi ha a cabassos! També n’hem conegut de no tant. Potser mereix un altre llarg escrit això. M’ha decepcionat molta gent de qui creia uns lluitadors en pro del país i simplement són uns aprofitats de les actuals circumstancies per lucrar-se o fer-se renom per intentar cultivar-se un futur pròsper. Bé, deixem-ho!

Evidentment no només ha estat l’equip el que ens ha dut fins aquí, sense el suport incondicional de les nostres famílies no hauríem pogut fer res.

Gràcies a tots ells hem fet un documental de 60 minuts que s’ha pogut veure arreu del país gràcies, sobretot, a associacions, entitats, particulars i algun organisme oficial.

Un gran plaer haver visitat pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya explicant el projecte i engrescant la gent a continuar la nostra pacifica lluita.

Estic molt agraït a tots els que han adquirit el DVD i ens han ajudat a pagar despeses. De 800 DVD n’hem repartit gratuïtament a entitats i associacions més de 500.

Ja que hi sóc posat vull fer un agraïment molt especial a l’Ajuntament de Girona i al seu Alcalde, Carles Puigdemont, per tot el suport rebut.

Al final d’aquesta llarga travessia es quan comences a repassar i t’adones que hem enviat milers mails, milers de tuits, gairebé un centenar de fotos a Instagram, unes desenes d’entrades a Facebook i a Google +, sense oblidar la pàgina web i la desena de vídeos a Youtube i Vimeo.

Ha estat una feinada espectacular gràcies a tota la gent que hi ha col·laborat, fins hi tot els que ens ha ajudat durant un poc temps han estat importants per arribar aquí. Una demostració més que som un Gran País, amb una Gran Gent!

Milers de gràcies a tots els que heu col·laborat amb nosaltres, de debò, moltes i moltes gràcies!

 

Moltes abraçades i petons per a tots vosaltres, família, equip, col·laboradors, amigues i companys.

I un recordatori per tots aquells que s’han deixat la pell per nosaltres i ara ja no hi són. En memòria vostre!

Visca Catalunya!

 

 

 

 

Leave a comment

Your email address will not be published.

*